En la Bretxa nº 3. Tardor 2015

Ja està als carrers el número 3 de En la Bretxa!

Amb textos sobre la presó i repressió al moviment llibertari de les últimes semanes, sobre la lluita contra les maniobres Trident Juncture de la OTAN, sobre la lluita per la vaga que volem, contra l'acció de El Corte Inglés i la fiscalia de l'estat, reflexions al voltant del model de creixement, l'economia anarquista, el consumisme i la lluita obrera. Esperem que us agrade aquest nou número:

Versió Imprimible

Versió Digital

Podeu accedir als textos digitalitzats per ací:

• Contra la seua repressió, la nostra solidaritat, per l'Ateneu Llibertari La Barricada
• Mejor en prisión que en la calle. El mito de la cárcel-hotel, per Boletín Tokata
• Les nostres guerres, els vostres morts, per l'Ateneu Llibertari La Barricada 
• Aylan Kurdi y els refugiats de demà, per Manel Domingo 
• El sentido de la guerra. Manifiesto contra la OTAN y la Trident Juncture, per Lu. 
• El desmonte del territorio y el turismo como asfaltización y progreso, per Alfonso García.
• Anarquistes sense pla econòmic: el problema dels diners, per la Cooperativa Integral Catalana 
• El precio de todo, per Kostradamus. 
• La vaga que volem, per Acció Llibertària de Sants i CNT-AIT Barcelona. 
• La lucha obrera y sus alternativas, per Vicente Díaz

#En La Bretxa - La lucha obrera y sus alternativas, por Vicente Díaz

Recuerdo con cierta nostalgia cuando a principios de los ochenta el PSOE ganó  las elecciones generales.  Eran tiempos de movilizaciones huelgas y luchas por conseguir los trabajadores unas mejores condiciones de trabajo. En la glorieta de Sagunto nos juntábamos en asamblea grandes cantidades de trabajadores, de distintos ramos, aunque éramos los agrícolas la gran mayoría. Entonces, coincidíamos con las revueltas y luchas de los trabajadores de AHM del Puerto de Sagunto para impedir el cierre de la fábrica de mineral de hierro, con lo que nos apoyábamos mutuamente.

Aunque la fábrica no se pudo impedir su cierre, en el plano laboral agrícola se consiguieron avances notables, como la prestación por desempleo, subvenciones y mejoras laborales. Era emocionante esperar y ver cómo los representantes sindicales de CNT, UGT y CCOO cogían el megáfono y nos comentaban que tras arduas y largas reuniones con representantes de la patronal y gobierno, se conseguían arrancar acuerdos y mejoras.

Ahora, en la actualidad, con la visión retrospectiva que da el tiempo, me doy cuenta de que en vez de avanzar, hemos ido retrocediendo hasta casi perder todo lo que se ha conseguido. Los sindicatos no se han mantenido firmes frente al insaciable, voraz y desmesurado poder ambicioso capitalista y han ido claudicando.

Los sindicatos, a pesar de sus fallos, hacían de catalizador o unión entre los trabajadores. Sin embargo, al crecer y abarcar grandes estructuras requerían subven-ciones estatales para mantenerlas, cosa que no podía ser por las cuotas sindicales de los afiliados. Luego, el introducir liberados o delegados sindicales en las empresas, hacía que muchos

se corrompieran para su beneficio

y empresa, en vez del trabajador. 

Por último, la introducción de elementos desestabilizadores ha hecho divisiones entre algunos sindicatos. El dicho divide y vencerás se ha cumplido para satisfacción empresarial.

  

Todo esto ha causado un debilita-miento entre los trabajadores y el abandono de una conciencia unitaria de lucha, con lo que se perjudica el pueblo en general. Todo esto ha sido aprovechado por gobiernos autoritarios pro-capitalistas para pisotear los derechos de las personas por medio de reformas antisistema con la pasiva indiferencia de organismos e instituciones que se supone que velan por el blindaje de los derechos constitucionales.

  

Ante ello, se impone la lucha obrera con alternativas, para, en la medida de lo posible, paliar y mejorar los efectos del desaguisado. Así pues, lo primero sería renunciar a subvenciones esta-tales, ya que mientras existan, los sindicatos serán marionetas del gobierno y el capital. También, ayudaría a que más personas pudiesen trabajar.

El sistema de globalización de los mercados requiere que los trabajadores se unan de una forma internacional que pueda hacer frente al mercado capitalista, cosa que por ahora no es posible, teniendo en cuenta no sólo la desunión que hay entre los distintos sindicatos, sinó entre los mismos trabajadores... Este és el cáncer que más corroe al trabajador. Si se pudiese solucionar, se solucionarían muchos problemas que nos atañen hoy, como son: 

• Exigir que los corruptos paguen las consecuencias por una presión laboral sobre políticos, banqueros... 
• Impedir el poder absoluto y total de los mercados.
• Exigir mejores salarios, más justos, evitar recortes brutales y que paguen los que más tienen para que la lucha contra el déficit sea más justa, y no sean siempre los más débiles los comodines de la crisis.

Todo esto llevaría a una justicia social en la que se eliminaría el hecho que mientras unos pocos se enriquecen desmesuradamente, la mayoría se empobrece de forma inversamente proporcional. Las ventajas de todo ello serían además, que nadie tendría un patrimonio exagerado y otros nada. Se mejoraría la seguridad social

–sobre todo si se reducen los presupuestos militares y se elimina la subvención a la iglesia. Los demás confesiones se sufragan con las atribuciones de sus súbditos.

El dicho de predicar con el ejemplo no se ha ejercitado, por ello, muchas veces la sociedad protesta y se queja de los gobiernos, que mientras ellos viven como marajás y aunque digan que todo lo hacen por el pueblo, en realidad el pueblo no les importa y les trae sin cuidado. Aquellos que se atreven a desenmascarar su hipocresía, los tratan de antisistemas o anarquistas. El anarquista quiere una sociedad justa en donde los poderosos no opriman a los débiles valiéndose de cuerpos represores, sistemas judiciales que dan preferencia a los ricos y poderosos, patronos que abusan de los trabajadores, religiosos hipócritas que, a pesar de sus registros inquisitoriales y rastreros de estar a la sombra de los poderosos, tienen privilegios frente a las demás creencias religiosas, políticos sin escrúpulos que engañan al pueblo con promesas hipócritas, instituciones que en vez de ser garantes de los derechos constitucionales, son de los suyos, globalización de mercados que imponen una tiranía absoluta, militares que, en vez de defender al pueblo defienden los intereses del gobierno, sindicatos que no merecen llamarse así, multinacionales que arruínan el futuro de la humanidad; esto es contra lo que lucha el anarquismo.

En esta carrera alocada por la competencia, las empresas se quitan a trabajadores con EREs como quien sacude una servilleta después de la comida. Esto afecta también a las pequeñas, que al no poder competir deben cerrar.

Al final, queda un mercado de multinacionales que marcan las directrices, en donde los gobiernos deben plegarse si no quieren sufrir las consecuencias. A la clase  trabajadora le espera un futuro de precariedad laboral y miseria (esclavitud) si no reacciona a nivel internacional unidamente. 

Para final, como la ambición de estos buitres no tiene fin, al destruir el planeta con su ambición desmesurada (no piensan en sus hijos, nietos, esposas) no queda más remedio que intentar frenar esta carrera surrealista que puede llevar no sólo a nosotros, sino a nuestros sucesores y futuras generaciones a la hecatombre.

Y pensar que todo comenzó (en parte) por no mantenerse firmes los sindicatos en su defensa de los trabajadores a nivel internacional...

#En La Bretxa - La vaga que volem, Acció Llibertària de Sants i CNT-AIT Barcelona

El passat 29 de març de 2012 va tenir lloc una vaga general a tot l’Estat espanyol en resposta a la reforma laboral impulsada el mateix any pel govern i la patronal. A Barcelona es van organitzar nombrosos piquets al marge dels sindicats pactistes (CCOO i UGT) que pràcticament van paralitzar alguns barris, així com una gran manifestació es va dur a terme a la tarda, on es van ajuntar moltes lluites i assemblees llibertàries, i van mantenir un to especialment contundent. El resultat fou una jornada de lluita que va desbordar l’immobilisme dels sindicats oficials i va posar de manifest la capacitat de resposta de la Barcelona revolucionària i anticapitalista.

No obstant això, en el transcurs de la vaga els polítics de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, de la maneta dels grans mitjans de comunicació es van afanar per condemnar i criminalitzar les protestes. Van titllar de violents i antisistema als participants de la vaga que van optar per mantenir-se al marge de CCOO, UGT i altres sindicats que, recordem, utilitzaven aquell dia com a excusa per legitimar el seu estatus de subvencions i privilegis dins el moviment obrer. En aquesta línia, la repressió no es va fer esperar, i a més de les persones detingudes el mateix 29 es van sumar posteriorment moltes més amb el resultat de les investigacions de la Brigada d’Informació dels Mossos d’Esquadra. Un dels detinguts és membre d’Acció Llibertària de Sants i de CNT-AIT de Barcelona. L’acusen de danys i desordes públics, se li demana una condemna a presó de cinc anys, més el pagament, conjuntament amb un altre company detingut, de 8.500 euros a El Corte Inglèsen concepte de responsabilitat civil. Des d’ambdues organitzacions hem decidit llençar una campanya amb el següents objectius:

1. Evidenciar la repressió i persecució a les persones que participaren de forma activa en la vaga general, les quals estan sotmeses a judicis penals amb peticions de presó i multes desorbitades. En aquesta persecució van prendre part la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a través dels seus representants polítics i els seus cossos policials, que van arribar a dir que els vaguistes érem “rates que ens amagàvem en coves i clavegueres.” Volem evidenciar la funció repressiva d’aquestes institucions, independentment de qui les governi.

2. Senyalar les empreses com El Corte Inglés, que no contents amb generar condicions laborals miserables, pretenen participar en el càstig a aquells que és rebel·len contra elles. En el cas del nostre company conjuntament amb un altre detingut, els exigeixen el pagament de 8500 euros com a reparació del suposat dany que li va causar a l’empresa. Evidentment ens hem negat a pagar-ho. Per això hem iniciat una campanya de boicot a El Corte Inglés perquès es conegui la realitat laboral d’aquesta empresa així com exigir-los que renunciïn al cobrament de la responsabilitat civil imposada als vaguistes.

3. Generar un debat sobre la forma en què els moviments revolucionaris afrontem els processos penals. Des del nostre punt de vista hauríem de apostar per assumir les conseqüències repressives de les nostres accions d’una forma col·lectiva, i no només generant grups de suport individuals. Per això creiem que són les organitzacions i les assemblees quines deuen marcar la línia política de les accions antirepressives, i com a conseqüència cal mantenir uns mínims de coherència al moment d’afrontar-nos a un jutjat al qual, com anarquistes que som, no donem cap tipus de legitimitat

4. Per últim, ens agradaria reivindicar la vaga com una eina de lluita essencialment de confrontació. Davant la criminalització, la repressió i els intents per part d’algunes organitzacions de fer de la vaga només una reivindicació pacífica i innòcua, nosaltres volem reivindicar els piquets, els sabotatges, els talls de carretera, la paralització de les ciutats, al cap i a la fi, a la lluita, veritable sentit irrenunciable de qualsevol dia de vaga.

Sense més que afegir, desitgem que la campanya que estem realitzant sigui de profit a les persones dignes i lluitadores, i encoratgi a la gent a sortir al carrer i a organitzar-se en la feina. Esperem que per la pròxima vaga general aconsegueixi que el capitalisme tremoli.

Font: https://lavagaquevolem.wordpress.com/

#En La Bretxa - El precio de todo, por Kostradamus

Durante las ultimas décadas una nueva vuelta de tuerca se ha producido en el seno de la cultura capitalista, se trata de poner precio a las necesidades y las debilidades de la clase trabajadora, como pueden ser los mal llamados servicios universales, la salud, la educación, las ideas (como la patentes) o el simple acceso a un puesto de trabajo(como puede ser el negocio de las ETTS o las subvenciones estatales por contratar).

Es mas la cultura del consumo se nos impone y adoctrina desde la mas tierna infancia, cuando mas fácil es, pues los niños son esponjas ante el aprendizaje y la formación.

Desde niños nos enseñan a consumir, bien sea por la cultura de la televisión, bien sea por la competencia adoctrinadora, de este niño tiene esto y este otro no; esta competencia y esta cultura nos impregna desde lo exterior hasta lo más profundo del ser, dotando de un sentimiento de inferioridad al niño que no posee lo que sus amistades si, o de superioridad al primero que tiene determinado objeto.

Ya en la escuela, la mal llamada escolarización universal vuelve a poner precio a nuestra cultura mínima (gasto en material o en libros que anualmente se cambian para beneficio de las editoriales), no es solo so, sino que nos imparten una disciplina y una competitividad que nos convierte a la vez en productores y en mercancía (mano de obra disciplinada y productiva).

La mercantilización va mas allá de la formación de mano de obra obe-diente, esa mercantilización vuelve a aparecer tanto en el acceso al trabajo asalariado como en las necesidades de protección, por poner un ejemplo... una persona accede a trabajar en una empresa de residencias de ancianos del sector privado, esta persona entra a trabajar gracias a una subvención por contratar, dándose la paradoja de que pagas por generar riqueza; no solo se conforman con eso, funcionan con el personal minino, especulando y generando riqueza otra vez, es decir a costa de un aumento de la siniestralidad entre los residentes, muchos de ellos con avanzados estados de dependencia. 

Así pues de dos necesidades básicas han hecho un filón, si bien en los 90 se hablaba de los diamantes de sangre a los diamantes que financiaban las guerras en África yo hoy sin pelos en la lengua hablo de capital ensangrentado, o lo que es lo mismo el capital fruto de la especulación de las necesidades humanas.

Para concluir cuando mueres, has de pagar tu funeral sea como sea, incinerado, enterrado, etc...cuando nacemos, nacemos rodados de mercancías, cuando crecemos, crecemos rodeados de mercancías y tanto en la escuela como en casa nos convierten a la vez en consumidores y futura mercancía (mano de obra barata y disciplinada), en el trabajo ya somos mercancías y consumidores de las mismas y para terminar nuestra salud, nuestra vejez y nuestra muerte vuelven a ser por enésima vez mercancías con las que especular, así pues para las élites solo somos un producto que tiene un precio, de la cuna a la tumba.

#En La Bretxa! - Anarquistes sense pla econòmic: el problema dels diners

«Perquè les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo.» Audre Lorde.

Per als qui no acceptem representants polítics perquè ens neguem a delegar en algú la nostra capacitat de decisió, el parlament és la casa de l’amo. L’urna, la seva eina. Per això ens neguem a votar. I ens neguem a votar tots els dies de l’any. No votar només cada quatre anys és un gest tan simbòlic i inútil com votar només cada quatre anys.

El sistema ens convoca a eleccions tots els dies de la nostra vida, no una vegada cada quatre anys: Les caixes registradores de les botigues i els caixers dels bancs són urnes on ens demanen que dipositem el nostre vot diàriament. L’euro és la papereta que fem servir per ratificar diàriament les nostres autoritats monetàries (bancs centrals, ministres d’economia i hisenda, etc.) I qui diu «euro» diu «dòlar», «lliura», «ien», etc. Totes aquestes són monedes compreses dins d’una categoria de diners molt peculiar, coneguda com «diner fíat». El terme fa referència als diners que és creen per decret de l’Estat («fíat» ve del llatí «que es faci»). Totes les monedes fíat tenen en comú que estan recolzades per la maquinària coercitiva d’un Estat que assegura la seva emissió i circulació mitjançant la imposició del pagament de tributs en aquesta moneda i una altra sèrie de garanties proveïdes pels cossos legislatius, judicials i policíacs.

La moneda fíat és una eina genuïna del sistema, intrínsecament seva. Des d’una perspectiva revolucionària tan reformista és pensar que l’euro és dolent o bo segons per a què s’empri com pensar que podem fer servir el vot electoral en benefici de la revolució social. Citem de nou Audre Lorde: «Perquè les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo. Potser ens permetin obtenir una victòria passatgera seguint les seves regles del joc, però mai no ens valdran per efectuar un autèntic canvi». Per què els anarquistes no apliquem aquest raonament als diners fíat amb la mateixa fermesa que al vot electoral? Els anarquistes sempre hem entès molt bé què és un vot electoral —ens neguem a fer servir aquesta eina que no és la nostra— i vam assajar amb èxit organitzacions polítiques basades en la democràcia directa. Però pel que fa als diners fíat, la majoria d’anarquistes no en veiem el paral·lelisme i continuem usant aquesta eina aliena a nosaltres sense plantejar cap alternativa. Emprar diners fíat per sufragar causes revolucionàries és un consol, però el lema amb què obrim aquest article ressona insistentment: «Les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo». L’euro mai mai desmantellarà el Banc Central Europeu.

Les alternatives econòmiques anarquistes

Per què llavors els anarquistes ibèrics no es preocupen de buscar i assajar alternatives econòmiques als bancs centrals, igual que es busquen i assagen alternatives polítiques als parlaments? L’explicació podria trobar-se en aquesta altra pregunta: quin sistema econòmic està assajant ara l’anarquisme ibèric? Ens temem que molta gent dirà a cop calent: el comunisme llibertari! I aquest és el problema. Que es respongui això. És improbable que hi hagi una sola organització anarquista a la geografia peninsular que estigui assajant actualment el comunisme llibertari. Per començar a assajar el comunisme llibertari cal conjugar els següents factors:

Propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
Propietat col·lectiva del fruit del treball.
Distribució en funció de les necessitats de la comunitat.
Absència total de diners.

Això no ho va fer ni la gent de la Revolució espanyola de 1936. Efectivament, es van cremar llavors munts de pessetes, la moneda oficial de l’Estat, però les cendres van ser immediatament reemplaçades per carnets de productors, que és la moneda típica d’un règim econòmic col·lectivista. La revolució de 1936 va ser anarquista en el polític, però en l’econòmic va ser col·lectivista, no comunista llibertària. L’economia col·lectivista té els següents factors d’inici:

Propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
Propietat privada del fruit del treball.
Distribució en funció del treball aportat a la col·lectivitat.
Diner col·lectivista.

Com distingim una economia col·lectivista d’una economia comunista llibertària? Precisament, una de les claus per distingir quan som davant d’un experiment anarquista col·lectivista o davant d’un experiment comunista llibertari són els diners. Com que el comunisme llibertari té un sistema de distribució basat en les necessitats de les persones, no en el treball que aporten, no calen mitjans de canvi ni instruments de mesura de valor. No hi ha pagaments, ni tan sols preus. És a dir, no calen diners. El col·lectivisme sí que necessita diners, però és perquè la distribució es realitza en funció del treball aportat a la col·lectivitat i, conseqüentment, els productes necessiten ser valorats. [En economia, qualsevol instrument de mesura de valor és diner, encara que no tingui altres funcions clàssiques del diner (com a reserva de valor o mitjà de canvi).]

Els anarquistes potser experimentem el comunisme llibertari a una escala íntima, familiar, en entorns d’afinitat, etc. Tanmateix, a l’hora de muntar projectes econòmics organitzats, el que experimentem en realitat és el col·lectivisme o el mutualisme (sovint tots dos alhora). Quan tres persones s’associen per produir pa, acorden una jornada laboral i es reparteixen el producte del seu treball en relació a aquesta jornada laboral, estan experimentant amb el col·lectivisme. Però quan aquesta mateixa associació de tres persones productores de pa estableix un sistema d’intercanvis amb altres associacions de persones productores de cervesa, verdura, etc., estan experimentant amb el mutualisme. Aquestes formes de distribució de productes característiques del col·lectivisme i del mutualisme (el repartiment i l’intercanvi, respectivament), van aparellades a la forma de propietat dels mitjans de producció. El repartiment implica una capacitat de decisió col·lectiva sobre el producte del treball de les persones associades que prové del fet de compartir entre elles la propietat. L’intercanvi implica una capacitat privativa de decisió sobre el producte del treball que prové del fet de no compartir la propietat dels mitjans de producció amb l’altra part de l’intercanvi. El mutualisme és el tercer sistema econòmic practicat històricament pels anarquistes. Els factors inicials del mutualisme són:

Propietat privada dels mitjans de producció.
Propietat privada del fruit del treball.
Distribució per intercanvis de mercat.
Diner mutualista.

Fins i tot una vegada aconseguida la desitjada revolució social anarquista, és improbable que el comunisme llibertari absorbís totalment al col·lectivisme i al mutualisme. Reforcem aquesta opinió amb una cita de Luigi Fabri:

«Fins i tot en un règim completament anàrquic estem persuadits que, encara que l’organització de la producció i del consum sobre bases comunistes serà el tipus dominant i la regla general —i precisament perquè serà una regla lliure i no obligatòriament imposada a tots—, no s’impedirà que subsisteixin —o per voluntat dels individus o per especials necessitats de l’ambient o del treball— formes diverses d’organització, col·lectivistes, mutualistes, etc., i fins i tot algunes formes de propietat individual, a condició que aquestes no impliquin submissió o explotació de ningú.» [Vegeu: Revolución no es dictadura. La gestión directa de las bases en el socialismo.]

Tornem a la pregunta que ha originat aquest breu recorregut pels tres sistemes econòmics practicables pels anarquistes: quin sistema econòmic estan assajant ara els anarquistes? No discutim que a una escala domèstica i familiar hi hagi anarquistes que practiquin amb el comunisme llibertari, però la veritat és que en el terreny concret de l’economia, és a dir, en el terreny de l’organització de la producció i el consum, els anarquistes estem assajant només un col·lectivisme i un mutualisme molt desvirtuats. Per què desvirtuats? Perquè estem emprant exclusivament diner fíat i no ens estem preocupant per crear el diner col·lectivista i mutualista que requereixen aquests sistemes. La conseqüència immediata d’aquesta incoherència és la ineficàcia revolucionària: un col·lectivisme amb diner fíat esdevé un bast cooperativisme reformista i un mutualisme amb diner fíat esdevé una basta economia de mercat capitalista.

El panorama és el següent:

D’una banda, trobem que una immensa majoria d’anarquistes rebutgen fer els seus propis diners perquè es consideren comunistes llibertaris, però, òbviament, no estan assajant cap forma de comunisme llibertari perquè tots fan servir diners en la seva activitat econòmica quotidiana. Sense saber-ho, voten tots els dies a favor del Banc Central Europeu.

D’altra banda, la minoria d’anarquistes que assagen premeditadament formes d’organització econòmica col·lectivistes o mutualistes tampoc no sembla que estiguin per la feina de crear el corresponent diner col·lectivista o mutualista i empren diner fíat en el seu lloc, amb què malmetent qualsevol possibilitat d’obtenir resultats revolucionaris a través de la seva pràctica econòmica conscient. Sense saber-ho, voten tots els dies a favor del Banc Central Europeu.

No volem dir que les persones assalariades que cobren les seves nòmines amb euros i paguen amb euros el lloguer, la llum, el gas, etc., estiguin promocionant al BCE. Certament, hi ha multitud de transaccions quotidianes de les quals depèn la nostra supervivència que de moment només poden ser realitzades usant euros i per les quals ens neguem a sentir-nos còmplices de qui ens obliga a usar-los. Però, no és menys cert que si eludim la responsabilitat de crear alternatives al diner fíat que se’ns està obligant a fer servir ens situem en una posició de submissió o complicitat que no s’adiu gens amb el tarannà anarquista.

El punt de partida

Amb el risc de fer el nostre argument circular, tornem al nostre punt de partida: la revolució social es construeix amb eines pròpies, no amb les de l’enemic. Si als parlaments hi oposem les nostres associacions lliures federades lliurement, al diner fíat cal oposar-hi diner col·lectivista, mutualista o cap diner.

L’abstenció —aquesta tàctica que consisteix en un no fer, en una inacció— no hauria de limitar-se al vot electoral. L’abstenció a l’euro, la inacció en l’ús de diner fíat, està tant o més justificada que l’abstenció al vot electoral, ja que ens empenyen a usar-lo cada dia, no una vegada cada quatre anys.

La campanya per l’abstenció a l’euro, igual que totes les campanyes anarquistes, hauria d’estar basada en una propaganda pel fet. L’abolició del diner fíat és un concepte buit si no demostrem que podem funcionar amb diner mutualista, col·lectivista o sense cap mena de diner. I és possible. És clar que ho és. A Madrid ja hi ha pel cap baix una comunitat que està experimentant un sistema d’intercanvis amb diner mutualista a través del qual ens estem relacionant diverses persones i associacions, moltes d’elles col·lectivistes en el seu funcionament intern. La finalitat d’aquesta comunitat anomenada La Canica és el comunisme llibertari (en conseqüència, la desaparició de la nostra pròpia moneda mutualista). Per assolir aquest objectiu, La Canica ha previst una sèrie de mesures tendents a adquirir mitjans de producció col·lectivitzats que es posaran posteriorment a disposició de les persones associades en funció de les seves necessitats.

Aquest és, al nostre parer, el camí econòmic de l’anarquisme: associacions lliures de productors i consumidors lliurement federades entre si que assagen coherentment models econòmics compatibles amb l’anarquia. En coherència, vol dir associacions sense explotació laboral de cap mena, sense jerarquies ni autoritats, on el diner (en els casos en què calgui usar-lo) no sigui cap factor de decisió sinó un mer instrument de mesura del valor del treball controlat per les assemblees. Els punts de fuga, les esquerdes del sistema, es troben i s’engrandeixen a través de la pràctica quotidiana d’aquests assajos. Les revolucions socials no arriben amb assalts al palau d’hivern. Els esclats insurreccionals sense suport organitzatiu econòmic són fàcilment reconduïbles pels Estats, però els esclats insurreccionals amb suport organitzatiu econòmic poden desembocar en una revolució social. Un diner controlat per les assemblees d’associacions lliures de consumidors i productors federades lliurement entre si, treballant coordinadament per establir les bases d’una societat comunista llibertària, és a dir, les bases de l’abolició del diner… Aquest sí que és el malson de qualsevol Estat. En aquest sentit, l’Estat és el primer beneficiat d’un anarquisme constret en els seus marges d’actuació tradicionals (ateneus, okupes, escoles lliures, anarcosindicats, etc.), és a dir, un anarquisme en què l’acció social, cultural, sindical, educativa, etc., està completament desbrancada de l’acció econòmica.

Fer servir exclusivament diner fiat, com ja fa una multitud d’anarquistes, ajornant sine die l’organització econòmica revolucionària, és tan ingenu com esperar que l’organització política d’una societat revolucionària s’aconsegueixi per la via parlamentària.

Font: http://cooperativa.cat/anarquistes-sense-pla-economic-el-problema-dels-diners/

#En La Bretxa - El desmonte del territorio y el turismo como asfaltización y progreso, por Alfonso García

La Diputación y los ayuntamientos de Segorbe y Castellnovo van a cementar  mas de 12000 m² de huerta, lo que es lo mismo el árbol frutal pasarlo a secaral, mediante el asfaltado la carretera CV-215 y CV-200 Segorbe-Aín donde además de hacerla más ancha nos van a “obsequiar” con mas rotondas, empotradas en tan solo 3500 metros. Maniobra del Capital local para destrozar la huerta de la zona, o desmonte del territorio, dando prioridad a la infraestructura de asfalto, desertizando el terreno y sin tener en cuenta las nefastas consecuencias que tiene en accidentes y en la atmósfera el CO2. En diciembre del 2007 el ayuntamiento de Segorbe diseñó un plan de urbanismo que se archivó y ahora pretende poco a poco llevarlo acabo, entre otros proyectos esta la creación de un anillo en torno al núcleo urbano central de Segorbe.

Los voceros de la plutocracia pretenden “vendernos la moto” con palabras  rimbombantes, tal que la mejora de infraestructuras es para nuestra seguridad y que incentivara la zona con el turismo, una de las palancas más queridas para continuar con el crecimiento que para ellos es ilimitado, pero para el medio ambiente tiene un límite. Publicitan anuncios como “los vecinos de la comarca podremos disfrutar de un nuevo vial que multiplicará las oportunidades económicas y turísticas de la zona”. De sobra es conocido que eso no es así, solo ver el perfil de personas en edad laboral en los últimos cincuenta años ha ido en disminución. ¿Entonces que es lo que buscan?

Otras de los destrozos que causan estas obras faraónicas es la aniquilación de la vida en el campo y su producto local. El desarrollo de zonas desertificadas mediante el cemento, con el ejemplo en la CV-200 pasaran 12.000 m² a desierto, dejan extensiones de naturales que nunca serán recuperadas y jamás van a darnos materiales o productos de alimentación como ahora lo hacen. La asfaltización de zonas urbanas es otra de las estrategias del capital con su plutocracia, tratando de convencer con ello que el mundo rural queda mas cerca de la urbanización industrial y las personas de la ciudad  poder pasar un día cercano a la naturaleza. En este caso trataran de hacer llegar a laSierra Espadan las personas residentes de Valencia.

El desprestigio del “agricultor” y la imposibilidad de la vida rural que está llevando a cabo el capital es otra de las maniobras para la donación del agua del manantial de la Esperanza a la envasadora de zumos. Convenciendo a las personas que la vida asalariada es preferible a vivir de la agricultura. Estas acciones hacen que algunas personas no rechacen ciertas actuaciones de la administración que llevan al agotamiento del medio ambiente. Por citar un caso, la donación del agua del manantial de la Esperanza a DAFSA es apoyado con buenos ojos por un sector de la población.

Una persona que huye del asfalto de la ciudad y busca un silencio en el campo busca los caminos de tierra y no el alquitrán. ¿Mejora la estancia de un día en el campo una ampliación de las carreteras con sus rotondas para una persona amante de la naturaleza?

¿Realmente esta infraestructura con el presupuesto utilizado supone una mejora en la vida rural? El progreso solo busca ganancia rápida y a ser posible que todo quede en sus arcas. 

Fuente: http://elecodelpalancia.blogspot.com.es/2015/10/el-desmonte-del-territorio-y-el-turismo.html 

#En La Bretxa - El sentido de la guerra. Manifiesto contra la OTAN y la Trident Juncture, per Lu

Durante el mes de octubre y hasta el 6 de noviembre de 2015 tendrán lugar las maniobras Trident Juncture de la OTAN, principalmente en Italia, Portugal y en el Estado Español. Con la participación de más de 36.000 militares de 30 estados. Aproximadamente unos 20.000 soldados, se desplegaran en ocho puntos del Estado Español: en los Centros Nacionales de Adiestramiento de San Gregorio (Zaragoza) y Chinchilla (Albacete), en el Campo de Maniobras y Tiro ‘Álvarez de Sotomayor’ (Almería) y en el Campo de Adiestramiento Anfibio de la Sierra del Retín (Cádiz), así como en las bases aéreas de Albacete, Son San Joan (Palma de Mallorca), Torrejón y Zaragoza. Además, contarán en estas desorbitadas maniobras con los marines estadounidenses de Morón de la Frontera.

Las maniobras se enmarcarán en dos fases distintas: una de puesto de mando y «guerra simulada» (Command Post Exercise, CPX, del 3 a 16 de octubre), que se desarrollará dentro de las cuarteles de los estados participantes, y otra fase real (Live Exercise, LIVEX, del 21 de octubre al 6 de noviembre de 2015), en la que se ensayarán diferentes operaciones navales, aéreas, ofensiva terrestre, desembarcos anfibios, lanzamientos paracaidistas, acciones en ambiente urbano, intervenciones en ambiente NRBQ [nuclear, radiológico, bacteriológico y químico] y actuación de fuerzas de operaciones especiales, entre otras. En el Estado español la mayor parte de los militares se desplegaran a San Gregorio (Zaragoza), aunque Andalucía tendrá también un papel importante durante las maniobras. Por el momento, ya están construyendo un gran campamento en la Base Aérea de Zaragoza con capacidad para 1.600 militares.

Estas maniobras, a demás de resultar  una visión militarista excesiva e innecesaria para la mayoría de la población, suponen un gasto que el Estado español no puede asumir, pues, entre otras deudas se encuentra la del gasto militar con 26.000 millones de euros por causa de los llamados Planes Especiales de Armamento.  Esto solo empeora e infla la burbuja armamentística española y nos convierte directamente en cómplices del terrorismo y la violencia militar. España es, de hecho, uno de los cinco países europeos que más dinero público destina a gasto militar junto con Francia, Reino Unido, Alemania e Italia. 

¿Que pretenden vendernos desde la cúpula de gobierno y la OTAN, al ciudadano de a pié, con la implantación de estas supermani-obras en terreno español? Las maniobras Trident Juncture 2015 se presentan desde el ministerio de defensa del Estado español como «el mayor despliegue de la Alianza atlántica tras la guerra fría» y «el ejercicio más importante de la OTAN en 2015». Disfrazan las maniobras de pacificadoras, alegando la peligrosidad del conflicto sirio y la necesidad de intervenir militarmente para frenar el terrorismo y la vulneración, por parte del Estado Islámico,  de los derechos humanos.  Teniendo en cuenta que es Arabia Saudí, recientemente nombrada «defen-sora de los derechos humanos» por la ONU, quien ilegalmente financia al ISIS, y que a su vez es el Estado español quién financia a Arabia Saudí, mediador en la venta al mismo de 250 tanques por la suma de 3.000 millones de euros. No podemos, por lo tanto, tomar en serio esta «buena fe» de la OTAN y sus ejércitos imperialistas. Parece ser que se trata de una estudiada maniobra de distracción el crear un enemigo común de la Alianza Trasatlántica, que despista la atención de los verdaderos problemas generados por el capitalismo y sus secuaces como la crisis, el imperialismo del expolio, el TTIP o el neo-fascismo imperante en Ucrania tras el golpe de estado, cuyo gobierno cuenta con el apoyo de la OTAN (al invitarlos a formar parte de su ejército), la degradación medioambiental, etc. Mientras tanto estas maniobras crean una atmósfera de inseguridad, nos convierten en cómplices directos del terrorismo militar a todos los ciudadanos del territorio  español,  y por ende en objetivo de sus enemigos, a la vez que  alientan el miedo y el racismo.

Estas maniobras de «alta visibi-lidad» son la vía para tratar de intimidar a potencias militares como Rusia y China en su competencia imperialista por la dominación de los recursos naturales. ¿Por qué si no, pretende la OTAN entrar en África cuando China más está invirtiendo en calidad de intereses comerciales? Las maniobras Trident Juncture 2015 venden humo, y enemigos para justificar la puesta en práctica sobre territorio africano de lo aprendido en la guerra de ocupación de Afganistán. Es una lucha por los recursos naturales, una invasión que pretende expropiar y monopolizar recursos como agua, minerales e hidrocarburos con la excusa de la amenaza que el conflicto sirio representa. El interés de la OTAN por África y Oriente medio radica en su abundante riqueza de recursos naturales: minerales (platino, cromo, manganeso y cobalto, entre otros) y de hidrocarburos que representan una gran parte de las reservas mundiales.

Aquí dilucidamos el verdadero papel del Estado español, que por su proximidad en fronteras representa un apéndice indispensable para regular la inmigración y asegurar las rutas comerciales de esos recursos naturales que tanto interesan a las potencias capitalistas.  

Estas maniobras y los propios ejércitos representan la mano sangrienta de los intereses capitalistas de las grandes potencias que luchan por la dominación de los recursos. Son medios de destrucción y dominación que no necesitamos aquellos que luchamos por una sociedad internacional solidaria, sostenible y justa. Por ello hacemos un llamamiento a la cooperación social por la justicia mundial, alentamos a la muestra de disconformidad ciudadana contra estas maniobras y por extensión la OTAN. Llamamos a la desobediencia civil y a la acción directa no-violenta contra las maniobras Trident Juncture 2015 de la OTAN.

#En La Bretxa - Aylan Kurdi y els refugiats de demà, per Manel Domingo

En els últims mesos hem pogut assistir al lamentable espectacle de l'anomenada "crisi dels refugiats". No estic utilitzant aquesta terminació de lamentable espectacle gratuïtament o com a manera d'adulterar la informació i fer-la més emotiva, més compromesa o humana com alguns poden pensar, no. Si la qualifique d'aquesta manera és perquè, en efecte, el tractament que els mitjans hegemònics de comunicació han fet d'aquest tema és el d'un espectacle, amb indub-table capacitat d'arrelar en la sentimentalitat de la gent i inclús de despertar moviments de solidaritat absolutament necessaris, però tot i així un espectacle, l'apartat analític del qual és tan buit i simplista-quan no inexistent-que no fa ningun favor a eixa gent que de veres sofreix aquesta situació. I eixa gent són els refugiats d'avui, és clar, però també són els de demà.  

Estic cansat de que qualsevol telediari, principals fonts d'infor-mació de la majoria de la gent per molt que ens pese, parle de persones que fugen de «la guerra», «de l'Estat Islamic» o de «la dictadura» com a conceptes quasi abstractes, sense incidir més en ells. Estic cansat de reportatges amb imatges dels hòmens, dones i xiquets/es que travessen mil penúries per arribar a Europa, a les quals s'afegeix música emotiva com si d'una pel·lícula es tractés. Tal volta creuen que la situació no es prou trista de per sí, que l'han de decorar per fer-la encara més trista? Que estan més compromesos d'aquesta manera o comprometen a més gent? Res d'això, es tracta d'una altra estratègia per buscar el morbo mediàtic del que aquests mitjans s'alimenten. Aquesta efecte de la morbositat el busquen tant en una situació com aquesta com enviant a un reporter a clavar-se entre 30 cm de neu cada volta que arriba l'hivern, però en qualsevol cas es tracta d'infor-macions simples i idiotitzants que els asseguren una audiència fidel i sense criteri, al mateix temps que expandeixen la desinformació entre la societat. On queda l'autèntic treball d'investigació? On és l'ètica periodística? No pretenc fer una anàlisi de la situació a Síria però és ridícul limitar-se a esmentar que «hi ha una guerra civil». 

El conflicte sirià té arrels mediambientals que són producte directe del canvi climàtic -vegeu la brutal sequia que va assolir el país els últims anys, que obligà a molta població agrícola a emigrar cap a les ciutats amb les conseqüents repercussions socials-, però el que sobretot ha contribuït a la desestabilització és, una vegada més, les empastrades de l'impe-rialisme occidental dels EUA i els seus aliats, dedicats a armar i finançar els sectors més violents i fonamentalistes de l'oposició, per tal de donar sustent a la seua indústria de guerra i prendre el control econòmic dels recursos una vegada s'estabilitze la situació. Cosa que mai ocorre, perquè el futur que li espera a Síria és el present de països com Afganistan, Iraq o Líbia, on s'ha actuat de la mateixa manera i s'ha destruït tota opció d'estabilitat. Però en lloc de contar aquestes coses, s'ens bombardeja amb els vomitius discursos sobre valors humans de Juncker i companyia, quan són còmplices per activa o per passiva de les actuacions que ens han dut a aquesta situació; s'utilitza la falta d'humanitat de governs com el d'Hongria com a boc expiatori, senyalant-los com als únics dolents de la pel·lícula per ser enemics de les polítiques d'acollida humanitària; i en definitiva, tan sols es dona visibilitat mediàtica als efectes irremeiables d'unes causes que no deixen de repetir-se al llarg de la història i que es continuaran repetint. La incompetència dels grans mitjans en aquest sentit no es innocent, estan massa arrelats en un sistema que es nodreix de tota aquesta misèria. 

Açò implica que és responsabilitat de mitjans amb vertadera voluntat periodística i sobretot, de tot aquell que rep la informació, no emparar aquest espectacle mediàtic de la simplicitat i la emotivitat facilona, i per contra, exercir anàlisis crítics i en profunditat dels factors i les responsabilitats que resideixen a l'origen del problema, així com dels seus beneficiaris, per tal d'evitar que es seguisca repetint al llarg de la història. Perquè així serà mentre qualsevol gran poder es puga lucrar a la seua costa, per moltes vides i misèria que coste. Si la gent no es capaç d'assumir un  mínim de sangsang freda a l'hora d'informar, informar-se i contrastar, i es limita a assumir l'horror sense sobreposar-se a ell, sense la ràbia creativa i instructiva que deuria crear-ne, els refugiats d'avui seran els de demà. I la Síria d'avui tindrà un altre nom en el futur. I a Europa, a Occident en general, a la cara bona del sistema, podrem tornar a posar-se tristos i sentimentals quan els Aylan de demà s'ofeguen al Mediterrani. I farem gala dels nostres valors humanitaris, i ens repartirem als refugiats que fugen de les guerres que hem creat, i quatre desgraciats continuaran omplint-se les butxaques i tot es continuarà reafirmant en un cicle d'hipocresia i absurditat fins el dia que tot rebente.

#En La Bretxa! - Mejor en prisión que en la calle. El mito de la cárcel-hotel

Cada cierto tiempo, se publican en todo tipo de periódicos noticias de personas que en su desesperación delinquen para encontrar en la cárcel techo y comida. En estas notas se narra la dura vida de una persona en situación de pobreza extrema, muy a menudo sin techo, que decide perpetrar un delito para ser encarcelado y disfrutar así de una vivienda pública con pensión completa de forma gratuita. Estas anécdotas son convertidas en categoría de forma recurrente gracias a los prejuicios imperantes sobre lo que es y lo que significa la vida en prisión, y contribuyen a reforzar el estereotipo de la cárcel como hotel en el que cumplir condena es poco más que un retiro temporal de la vida cotidiana en el que el interno es tratado con “demasiada benevolencia” teniendo en cuenta que se trata de un “delincuente”.

Exigir a los centros penitenciarios dureza en las condiciones de vida impuestas a los reos concuerda con los planteamientos de los pensadores liberales del siglo XIX que consideraban que cualquier alternativa al trabajo industrial debía estar ligada unas condiciones que hicieran deseable la vida de la más pobre de las familias proletarias. En el Reino Unido y en la Europa central, el final del feudalismo y las transformaciones en las formas de propiedad de la tierra empujan a millones de personas hacia las ciudades a buscar nuevas formas de sustento, pero no todos los migrantes logran una ocupación industrial y en los primeros compases de la industrialización, las ciudades se caracterizan por el hacinamiento y el incremento desmesurado de la pobreza y la indigencia en las calles. Donde la recién estrenada ética del trabajo no llegaba a convencer a la gente de las bondades del empleo industrial, se aplicaba la represión para someter a los antiguos campesinos y nuevos urbanitas de que su mejor destino era la dignificación del empleo asalariado en fábricas y talleres. Es en este contexto de pauperismo industrial e incremento de la mendicidad urbana en el que viven su momento de esplendor las casas de trabajo (workhouses) y los correccionales, y son vagabundos y prostitutas sus primeros huéspedes.

En las workhouses, hombres y mujeres realizaban trabajos industriales de forma obligada a cambio de comida y techo. Su reclusión obedecía al crimen de vagancia, mendicidad o ejercicio de la prostitución, y eran detenidos y detenidas en macro-redadas ordenadas por las autoridades municipales consideraban excesivo el número de personas sin hogar acumuladas en la vía pública. En la Inglaterra victoriana estas casas de trabajo tuvieron una importante presencia y se desarrollaron legislaciones en las que claramente se describía el destino que debía marcar las vidas de aquellas personas que “no podían mantenerse por si mismas”. La New Poor Law Act británica de 1834 establecía que no se debía dar asistencia a aquellas personas pobres que rechazaran su internamiento en una Workhouse. Instituciones paralelas tenían la misma función social en el proceso de industrialización alemán o en la Francia napoleónica. En los países del sur de Europa, de industrialización más tardía, la Iglesia incorpora la doctrina del pan por trabajo con instituciones como las Casas de Arrepentidas (cárceles cuya misión es el control de mujeres de vida desordenada) o los Hospicios para Pobres.

Si bien la aplicación de penas de privación de libertad no es ninguna novedad surgida de la revolución industrial, la generalización del uso de la reclusión penitenciaria en sustitución de la pena de muerte es consecuencia de la modernización y de un intento de humanización ilustrada de la economía del castigo. La experiencia de internamiento de un gran número de personas en situación de pobreza urbana severa y desempleo constituye un aprendizaje institucional que facilita el desarrollo de los sistemas penitenciarios modernos. El mismo proceso de humanización de las penas transforma la justificación punitiva de la pena de prisión a una justificación reeducativa o de reinserción social de los penados, pero, la historia de la institución penitenciaria es la historia de un gran fracaso que dura ya doscientos años.

Las cárceles nunca han dejado de ser una herramienta de control de la marginalidad. La aplicación de la pena de prisión mantiene un sesgo de clase en todos los países del mundo. La capacidad reeducativa de la reclusión se ha mostrado nula y existe importante evidencia empírica de que la prisión engendra más exclusión social. El triunfo de la ética del trabajo y el propio origen moralizante de las instituciones penitenciarias explican, en parte, la falta de reparos con la que se opina sobre las condiciones que deberían imperar en los centros de reclusión. Cualquier indicio de comodidad es visto como un lujo innecesario, a la par que moralmente reprobable, al servicio de individuos merecedores de la mayor severidad. Se vacía así de significado la condena de privación de libertad para poner énfasis en las condiciones de cumplimiento, como si el régimen penitenciario no fuera, en sí mismo, un método de castigo. La ola de populismo punitivo de los últimos treinta años ha añadido a esta confusión entre condena de privación de libertad y condiciones de cumplimiento argumentos que vinculan las condiciones de vida de los penados con la dignidad de las víctimas. Como recuerda David Garland en La Sociedad del Control, las víctimas han tomado un papel central en el debate sobre las penas convirtiendo las condenas en una especie de juego de suma cero en el que restar serveridad al castigo supone una ofensa.

El desconocimiento de la realidad penitenciaria facilita el clamor popular por el endurecimiento de las condiciones de vida de los internos. Mientras la demagogia del populismo punitivo se centra en remarcar la presencia de televisores en las celdas, la existencia de equipamientos deportivos en las cárceles, o que en los centros de reciente construcción hay piscina, lo que se muestra realmente relevante para la percepción de calidad de vida de los internos son las relaciones interpersonales que se establecen durante el cumplimiento de la condena, las posibilidades de acceder a permisos que hagan más soportable la reclusión, o la periodicidad de las visitas de familiares.

Con independencia de que en una prisión haya o no polideportivo, el régimen penitenciario consiste en una sucesión de días en los que no existe la mínima posibilidad de decidir sobre la cotidianidad. A la hora señalada debe levantarse y esperar el recuento, salir de la celda y permanecer en los espacios comunes. No decide ni cuando, ni cómo, ni qué desayuna, almuerza o cena. Esté de peor o de mejor humor, no puede decidir quedarse en la celda, tirado en la cama, leyendo un libro o mirando la televisión. No decide cuando llamar a su familia ni cuando recibir visitas. Ni tan sólo puede decidir hablar con un compañero o amigo del mismo módulo si no es en el horario marcado para estar en las salas o los patios. La incapacidad de romper la monotonía de una vida marcada por los horarios convierte en lujos imprescindibles pequeños placeres como un café o un refresco de máquina… O las chocolatinas compradas en el economato del módulo (a un precio sustancialmente superior del que pagaríamos en cualquier supermercado)…

Especialmente duras son las condiciones de indigencia carcelaria que viven aquellos internos que no reciben dinero de sus familias. Si bien es cierto que ya no se obliga a los presos a trabajar a cambio de comida y techo, las instituciones penitenciarias no proporcionan nada más que eso: comida y techo. El lote higiénico que antes de los recortes presupuestarios de 2011 se facilitaba a los internos mensualmente, se reparte hoy una vez al trimestre. Los productos de limpieza (lejía y un estropajo), el papel higiénico, el jabón, las cuchillas de afeitar… son insuficientes para asearse durante tres meses. Sin dinero no hay posibilidad de completarlo en el economato y hay que pedir favores o contraer deudas que se tendrán que pagar posteriormente con favores o tabaco. La mayor parte de las personas que sufren esta indigencia carcelaria son africanas, no disponen de recursos para mantener el contacto con su familia y saben que van a cumplir su condena del primer al último día sin permisos ni terceros grados. Existe la posibilidad de conseguir un empleo en los talleres para conseguir una remuneración mínima que permita sobrellevar la situación, pero deben haber plazas disponibles y el trabajo debe ser asignado por la Junta de Tratamiento. Muy a menudo, una ocupación que indigna a buena parte de los presos por su mísera remuneración, constituye una tabla de salvación para algunos.

Las encuestas sobre actitudes punitivas de la ciudadanía parecen indicar que la extendida opinión de que la ciudadanía de los países europeos reclama más mano dura debería matizarse. Parece ser que se exige mayor dureza en el castigo bajo una muy extendida situación de desconocimiento de las penas que contempla el código penal. Irónicamente, bajo la premisa errónea de que los castigos son blandos parece que se exige una dureza inferior a la que ya se da en la realidad. ¿Sucede lo mismo con las ideas preconcebidas acerca del impacto subjetivo del encarcelamiento? ¿De conocer lo que supone la supervivencia en prisión, nos fijaríamos en la piscina?

Fuente: http://tokata.info/mejor-en-prision-que-en-la-calle-el-mito-de-la-carcel-hotel/

#En La Bretxa! - Contra la seua repressió, la nostra solidaritat

El passat 28 d'octubre nou companyes foren detingudes en una nova entrega de la saga de muntatges policials que ha fet fama sota el nom d'Operació Pandora. Les cases de les companyes a Gràcia, el Clot, Sant Andreu de Palomar i Manresa foren escorcollats, i l'Ateneu Llibertari de Sants regirat, amb confiscació de material informàtic, documentació personal i col·lectiva, i llibres.

Les acusen de «pertinència a organització criminal amb finalitats terroristes», en concret al constructe policial GAC-FAI-FRI, amb unes proves tan ridícules com la possessió del llibre Contra la democràcia, o la gestió de correus encriptats a la plataforma riseup.net. Un nou pas en l'atac i criminalització de les persones que lluiten contra les lògiques estatistes i capitalistes, assimilant els suposats GAC com la nova ETA, i ja sabem, contra el terrorisme tot s'hi val.

Així el divendres 30 les persones detingues passaren a disposició judicial davant el jutge Juan Pablo González, que decretà la posada en llibertat sense càrrecs a dues de les acusades, la presó amb fiança de 4000€ i 5000€ a sis més i la presó incondicional per al company Quique, fins al dia 19 de novembre, quan després d'una fiança de 8000€ el posaren en llibertat.

També el 4 de novembre, la brigada d'informació va entrar a casa de 5 companyes més que pertanyen al col·lectiu de caràcter anarquista Straight Edge Madrid. Els registres als domicilis la policia va confiscar material, de nou tan perillós com sudaderes, pamflets i ordinadors portàtils. Una persona més, que es trobava de viatge quan la policia intentà detenir-la se presentà a la comissaria de Moratalaz, on fou imputat en la causa. El dia 6, el jutge va prendre declaració a les imputades i les acusà, també, de pertànyer a una organització terrorista la existència de la qual manca de proves per part de la policia. Aquesta vegada però afigen com a càrrecs atacs incendiaris a Madrid i Barcelona.  El 20 de novembre també soltaren amb càrrecs al company Borja.

Per altra banda, seguint amb l'estratègia de desinformació, els mitjans del capital insistiren en el lideratge que suposadament exercia una de les persones detingudes, fabricant una imatge sectària que a més a més s'allunya de la ideologia que practiquen el companys que, com a anarquistes defugen tot tipus de lideratges perquè s'oposen a tota autoritat.

Aquests nous atacs al moviment llibertari tornen a pivotar sobre els que s'oposen activament a l'ofec sistèmic al que són abocades les classes populars pel capitalisme. Aquests casos de manipulació policial relacionada amb els suposats GAC, Grups Anarquistes Coordinats, començà amb les detencions de diverses persones organitzades i el segrest a presó de les companyes Mònica i Francisco. Aquesta vegada han segrestat als companys Quique, Manuel i Borja.

Contra tota repressió de l'estat, contra els atacs i l'esclavisme del capital, contraposem  la nostra solidaritat amb les companyes represaliades.

Ni culpables ni innocents

Anarquistes simplement!

Adreces per escriure a les companyes preses:

• Mónica Caballero Sepúlveda
  Centro Penitenciario Villabona
  Finca Tabladiello s/n
  33422 Villabona-Llanera (Asturias)

• Francisco Solar Domínguez
  Centro Penitenciario Villabona
  Finca Tabladiello s/n
  33422 Villabona-Llanera (Asturias)

• Jose Manuel Bustamante Vergara
  Centro Penitenciario Madrid V
  Carretera M-609, km. 3,5.
  28791 - Soto del Real, Madrid, España.

#En La Bretxa! - Les vostres guerres, els nostres morts.

Des de l'Ateneu Llibertari La Barricada volem fer una reflexió col·lectiva al voltant d'uns fets com són l'assassinat de civils a França, en diversos atemptats que han sigut reclamats per la màfia criminal d'ISIS (o DAESH), que el discurs oficial ha catalogat com a atac de guerra, i que ha rebut l'atenció mediàtica dels grans magnicidis.

Lamentem aquestos assassinats, aquestos morts mediàtics, de la mateixa manera que lamentem els assassinats a Síria, Ucraïna, Palestina o el Kurdistan, perquè produeixen també un morts que són tan nostres com els de la matança de París, ja que estan immersos en la mateixa lògica de guerra, on els estats tenen les mans tacades de sang.

Per això, condemnem aquesta hipocresia del discurs oficial que ens presenta a morts de primera, occidentals, els morts de la democràcia, i morts de segona, les víctimes col·laterals, els morts silenciats. Uns mereixen la nostra atenció, perquè no devien res; els altres són víctimes col·laterals de la guerra, i no s'escolten per damunt l'enrenou sord que fa la maquinària de guerra.

El discurs oficial ens presenta un shock al que s'ha de respondre amb rapidesa, perquè l'islamisme jihadista radical està sembrant el terror al nostre territori, perquè és un «atac a la seguretat nacional», és la guerra. Així, de nou, com si l'a guerra no s'haguera estat fent de forma permanent pels estats d'occident, com si els bombardejos que fan sobre Síria, Iraq o Mali no hagueren cessat, o no hagueren existit mai. Com si els terroristes no copiaren a petita escala el terror que deixen caure les potències occidentals als seus suposats territoris d'origen.

Però a aquestes altures, ja sabem que no, que fins i tot sent una conseqüència lògica de les «polítiques d'intervenció» dels estats d'occidents, els mercenaris del DAESH han estat creats, entrenats, armats i finançats pels mateixos estats que diuen ser-ne víctimes. I els morts no els posa l'estat, els morts els posem els pobres.